Ser només pares!!!

Ser només pare!!!

Així titula Pep Marí la seva xerrada d’una hora i mitja, on explica els diferents tipus de pares que hi ha davant de la pràctica esportiva dels seus fills.

En Pep, ens parla de les característiques d’aquests pares i també de la solució, de la medicina, que han de prendre aquests, per millorar en el paper de pares davant de la pràctica esportiva dels seus fills.

Els primers (1) pares són els que responen a pares desinteressats. Aquests tot i no fer massa cas de la pràctica esportiva dels seus fills, tenen com a positiu que no resten. És a dir, no sumen en el desenvolupament dels seus fills, però tampoc resten. És més, sumen més que resten perquè fan que els seus fills siguin més autònoms, més independents.

Una idea interessant que ens exposa l’orador, és que moltes vegades el pare desinteressat ho és, perquè no és capaç de participar d’alguna manera en la pràctica dels seu fill. No sap. La SOLUCIÓ està amb els de la vora, hem d’ajudar a aquests pares a començar a participar.

Els segons pares (2), són els anomenats “pares entrenadors des de la banda”. La seva actuació constant durant el partit, on crida, explica, exclama, té dos repercussions immediates. Las primera, és que treu credibilitat a l’entrenador. La segona, és que de forma indirecta, desacreditant a l’entrenador, desacreditem el respectar a l’autoritat. Amb el que als quatres dies no ens respectarà.

La SOLUCIÓ per aquests és clara, no desacreditar a l’entrenador davant dels fills. Parleu amb l’entrenador en privat, no davant del vostre fill.

El tercer tipus de pares (3), en la seva majoria, mares, són aquells pares sobre protectors, els quals no deixen al seu fill que s’equivoqui o que falli. La SOLUCIÓ és clara, deixeu fallar als vostres fills. Per aprendre s’ha de fallar. És important destacar que s’ha de deixar errar al nostre fill, sempre que no comporti un mal psicològic o mal físic. Arribats a aquest punt, el nostre fill no aprèn.

Finalment, estan els pares ben orientats (4), els quals valoren l’esforç fet pel seu fill , i la il·lusió amb la que afronta la pràctica de l’esport. Nosaltres (parlo com a pare) estem per reforçar al nostre fill, per preguntar-li com ha anat, si s’ho ha passat bé, etc. No estem ni per entrenar, ni per sobre protegir, ni per passar de la vida dels nostres fills, estem per ajudar-los a créixer de forma enriquidora.
La solució per aquests pares, és que, si us plau, continuïn en la mateixa línia, així altres pares els agafaran com a model, i farem esportistes més feliços i amb un desenvolupament general més complet. 

Ja per acabar, esmentar que ser només pares, és sinònim de no confondre necessitats. És a dir, no hem de confondre les nostres necessitats com a pares, amb la dels nostres fills.

Adéu, o com diu el Pep Marí, FINS SEMPRE EQUIP!!!!